Escarni a la por

És, aquesta, la crònica més intimista d’uns vianants de la vida que van tenir el valor d’aturar-se a les estacions del camí per qüestionar-se, mirar-se i escoltar-se a si mateixos abans de prosseguir el viatge. De vegades, guerrers d’acer que s’enfrontaven amb valentia als seus propis fantasmes. Sovint, homes i dones de palla, volubles i fràgils com l’escuma que fan les onades… De fet, no eren més que gent corrent que, malgrat la por que sentien, tingueren el coratge d’endinsar-se en la nit més obscura per trobar la seva pròpia llum.