Anguera

Carolina se enfrenta a la inminente muerte de su padre, último de una saga de la alta burguesía catalana. Su madre los abandonó cuando era una niña, de ella solo conoce la ausencia. Pero un hallazgo inesperado la lleva hasta Gabriel, el amante de su madre y quizás tambien su asesino. Con el descubrirá a esa joven indomable que se resistió a ser una intachable esposa burguesa. Un retrato de los años sesenta, donde confluyen los últimos bailes de gala y los primeros conciertos de rock, el S’Agaró más esplendoroso y los baños de la Barceloneta, la rigidez de la clase alta y los sueños de barriada, y al que se asoman personajes tan dispares como Liz Taylor, los Sírex o S. de Beauvoir. Un mundo que poco tiene ya que ver con el de Carolina, que, entre peleas con su hija, las heridas del divorcio, obligaciones laborales y ansiedades, se esfuerza por mantener la apariencia de una vida perfecta.

De vegades, per ser tu mateixa, has de deixar tota la teva vida enrere.La vida de la Carolina ja no és perfecta: el divorci, les baralles constants amb la seva filla, i ara lagonia del seu pare, el final duna saga de lalta burgesia catalana. La seva mare els va abandonar quan era una nena i della només en coneix labsència. Però una descoberta inesperada la porta fins a en Gabriel, lamant de la seva mare i potser també el seu assassí. Amb ell coneixerà aquella jove indomable que es va resistir a ser una irreprotxable esposa burgesa, una troballa que farà que la Carolina es replantegi la vida. Un retrat dels anys seixanta en què conflueixen els últims balls de gala i els primers concerts de rock, el sAgaró més esplendorós i els banys de la Barceloneta, la rigidesa de la classe alta i els somnis de barriada, i on apareixen personatges com ara Liz Taylor, els Sírex o Simone de Beauvoir. «Com que mai no mhe assemblat al pare, vaig decidir que la mare mhavia parit a semblança seva abans de deixar-me a la meva sort. Però en realitat, sense ella al meu costat, només massemblava a mi mateixa. Sentia que no encaixava a la foto de família, com no encaixa una peça vermella en un puzle que reprodueix un cel ras. I la coïssor daquella pregunta que he sentit tantes vegades: “I aquests ullassos de la nena, don han sortit?”. Sempre els meus ulls, dun blau estrany. [...] Blau de mars freds i solitaris, com si haguessin volgut advertir-me del meu destí. Aquells ulls havien de ser herència de la meva mare».