Cabré Trias

Joaquim Cabot es un constructor de sueños. Se podría decir que aparte de su prestigioso oficio de joyero, que elevó la marca Cabot a la altura de las grandes orfebrerías europeas, su mayor “joya” fue la del edificio del Palau de la Música. Presidió la Associació Orfeó Català cuando esta dio un salto organizativo y se planteó construir una sede permanente y un auditorio, que todavía hoy es una de las maravillas modernistas más emblemáticas de Barcelona y un referente en programación musical en todo el continente. Cabot es un barcelonés con vocación universal, capaz de reunir medios y voluntades para hacer posibles las realidades, y también pudo vencer las épocas de represión y autoritarismo que le tocó vivir. Un orfebre, escritor, poeta, promotor, político, líder social, mecenas y excursionista; un hombre idealista, pero al mismo tiempo, obsesionado con materializar los sueños: como expresó el día de la inauguración del Palau de la Música, dirigiéndose a los escépticos: "Venid, abrid los ojos, extended las manos, contemplad y tocad lo que no fuisteis capaces de soñar”.

Joaquim Cabot és un constructor de somnis. Es podria dir que a banda del seu prestigiós ofici de joier, que va elevar la marca Cabot a laltura de les grans orfebreries europees, la seva “joia” més gran va ser la de ledifici del Palau de la Música. Va presidir lAssociació Orfeó Català quan aquesta va fer un salt organitzatiu i es va plantejar construir una seu permanent i un auditori, que encara avui és una de les meravelles modernistes més emblemàtiques de Barcelona i un referent en programació musical a tot el continent. Cabot és un barceloní amb vocació universal, capaç daplegar mitjans i voluntats per fer possibles les realitats, i també va poder vèncer les èpoques de repressió i autoritarisme que li va tocar viure. Un orfebre, escriptor, poeta, promotor, polític, líder social, mecenes i excursionista, un home idealista però al mateix temps obsessionat a materialitzar els somnis: com va expressar el dia de la inauguració del Palau de la Música, dirigint-se als escèptics: "Veniu, obriu els ulls, esteneu les mans, contempleu i toqueu el que no fóreu capaços de somniar”.

Finalista del Premi Sant Jordi 2010Després de Laura és una novel·la de misteri sobre el triangle amorós que formen un pianista, una dona captivadora i la poderosa música de Beethoven. El protagonista, un pianista de funerals, Salvador Dalmau, coneix una femme fatale que li trasbalsa la vida i li esfondra el matrimoni. Però hi ha un tercer element en discòrdia, que és Beethoven o, més ben dit: la música de Beethoven. Invisible, però present. El lector reviurà els passatges més foscos de la vida del compositor, com és la famosa figura de l«amada immortal», la seva sordesa i els intents de suïcidi. Però la novel·la també planteja lenigma duna composició desconeguda, una obra inèdita que sinterposarà de manera inesperada en la vida de Salvador Dalmau. La música serà el nexe dunió entre el món davui i el món de Beethoven, entre els vius i els morts. Després de Laura ens passeja pels auditoris més selectes, rere els camerinos dels intèrprets, entre palaus i cementiris, per Viena, Barcelona i Nova York. De la novel·la es desprèn una advertència: la música pot canviar el destí de les persones, pot comunicar-nos amb el més enllà i pot, també, ser una arma letal.Totes les peces musicals que apareixen citades en aquest llibre es poden trobar a les següents pàgines web:Perfil de Facebook de «Després de Laura»: http://www.facebook.com/profile.php?id=100001025487672Grup de Youtube «Després de Laura»: http://www.youtube.com/user/DespresdeLaura1

Un viatge en solitari obre el narrador a l’inesperatUn escriptor barceloní fa una estada a una residència d’artistes de prop de Nova York. Separat de fa pocs anys i amb fills, ja ha après a estar sol, però ara necessita veure món, renovar la seva perspectiva i obrir-se a l’inesperat. També pretén allunyar-se de Barcelona, una ciutat que no aconsegueix deixar mai del tot enrere. Les noves relacions, la barreja cultural i els estímuls de Nova York li permeten encarar-se a qüestions que fins ara havia defugit. La necessitat d’estar sol deixa pas a la curiositat per una figura de la residència, la Sarah, que li descobreix una versió d’ell mateix que tenia amagada.