Gabancho Ghielmetti

Patrícia Gabancho és una gran coneixedora de Barcelona gràcies a les seves llargues passejades a peu per la ciutat. Daquests recorreguts diaris nha extret una filosofia de la caminada urbana: com encarar-la, què sha de mirar, com trobar una ruta, com sestructura una ciutat i quines preguntes ens genera el fet de caminar per un espai que coneixem però a vegades no reconeixem. A mesura que caminem, aprenem. De la ciutat i de nosaltres mateixos. Caminar Barcelona és la combinació perfecta de reflexions sobre lart de caminar i la descripció de 21 passejades per alguns dels indrets menys obvis de la ciutat de Barcelona. Amb la col.laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

El testimoni de la meva experiència política: com cauen els mites, com es fa evident el gran enganyLany 1976 Patrícia Gabancho acabava darribar a Catalunya des de lArgentina. Com bona part dels joves daquell temps, era extremadament radical i, en el seu cas, també independentista. Durant els tres anys que sescolen fins al referèndum de la Constitució de 1978, va militar en un petit partit i va viure de primera mà la Transició a Catalunya.Quan va acabar aquest procés, va escriure una memòria de tot plegat que recupera ara, més de trenta anys després, per denunciar el procés que van fer els partits polítics parlamentaris -sobretot els desquerra- per desmuntar les organitzacions de base i consolidar sense dissidències el projecte espanyol de la Transició, un projecte contrari a les aspiracions de Catalunya. Al mateix temps, lindependentisme va ser incapaç dunir-se en un únic front, malgrat els intents i la necessitat.A la intempèrie és un llibre que qüestiona mites i persones, que retrata amb precisió periodística lambient daleshores i que dóna una visió crítica i fascinant duns anys fundacionals. "La crònica minuciosa de com els polítics van decidir enviar la gent a casa i com la unitat dels independentistes va ser impossible".LAUTORA SADREÇA AL LECTOR: "Vet aquí les primeres passes del procés que ens ha dut al cul-de-sac de lautonomia. El relat és una mica esbiaixat, però qui no és impertinent als vint-i-cinc anys? I com callar, si latzar em va permetre ser-ne testimoni? Avui som el que vam començar a ser als anys setanta, i com que tornem a ser rebels, val més no cometre els mateixos errors".

L'any 2010, poques setmanes abans del Mundial de Futbol, Angélica, de cinquanta anys, divorciada i mare d'un fill adolescent, viatja de Barcelona a Buenos Aires, la seva ciutat natal, perquè ha mort la mare. En el procés de buidar el pis familiar, la dona inicia una barreja d'indagació i memòria per recuperar la figura de la Bela, que ha quedat desdibuixada després de tants anys d'absència. Aleshores la novel·la s'obre com els dits d'una mà, alternant diversos fils narratius: la decadència física de la mare, que és una reflexió sobre la vellesa i la mort; la joventut apassionada d'Angélica a l'Argentina d'abans de la dictadura i els desaparecidos; una amarga disputa amb la cunyada per l'herència familiar; el seu propi matrimoni, i, finalment, la trajectòria de la seva pintoresca família, arribada un segle enrere des d'Itàlia i que, com totes les famílies, amaga un secret. Tot plegat amb la ciutat de Buenos Aires com un personatge més, desplegat al llarg de cent anys d'història."Angélica es va asseure davant la pantalla i va tancar els ulls un moment. Després li va explicar a Stephen que estava començant a conèixer la mare, que estava construint-ne la imatge com qui endreça un puzle i no estava segura de quina seria la figura definitiva. Entén-me, va escriure, no puc dir que em sigui una estranya, això no, sinó que tot em sembla més ambigu i més complex que mai. I quan millor l'hagués poguda comprendre, perquè sóc més gran, menys l'observava. Feia anys, li va dir, que ja no em preguntava com era la mare, ho donava per sabut: només em preguntava com estava.