Jacint

Jacint Verdaguer, el poeta admirat i estimat, i un dels autors amb més projecció internacional, l’any 1895 va recórrer a la premsa progressista per defensar-se d’unes acusacions desproporcionades i denunciar la seva compromesa situació. Rebutjat pel seu protector, el marquès de Comillas, i amonestat pels seus superiors eclesiàstics, a causa dels seus contactes amb visionaris i exorcistes, va quedar pràcticament aïllat amb la prohibició de continuar les tasques sacerdotals. Llavors va escriure aquests articles que es coneixen amb el títol de En defensa pròpia, i que no només són el clam d’un home ferit sinó que constitueixen una fita cabdal del periodisme català i de la prosa catalana contemporània. Al centenari de la seva mort, presentem aquests documents editats i anotats pel doctor Narcís Garolera, que avui encara són motiu de discussions i conjectures i que donen testimoniatge d’un gran escriptor i poeta que, rebel, es va enfrontar a les pressions que volien limitar la seva independència i la seva llibertat.

Jacint Verdaguer fou, a més del gran poeta de Canigó i L’Atlàntida, un gran viatger i bon cronista de les travessies que va fer. Ja de motl jove, va descobrir el plaer de viatjar fent de capella de vaixell a la Companyia Transatlántica en la ruta Cadis-L’Havana. Després van venir Palestina, Egipte, L’Europa central i Rússia, que el va impresionar en gran manera: «De Catalunya a França, de França a Suïssa i a Prusia, hi ha una gradació , els canvis són suaus, les diferencies de què s’adona el viatger no són grans, però a l’entrar a Rússia, un es troba a la porta d’un altre món». Amb tot, no va oblidar mai les seves arrels ni la seva Catalunya i la va recorrer de punta a punta fent-hi llargues estades: el Pallars, la Garrotxa i sobretot, és clar, el Pirineu. I de cada ruta en va deixar constancia escrita. De Tánger a Sant Petersburg demostra com, de fet, Verdaguer es mantenia en consonancia amb els seus coetanis europeus que conreaven el gènere de la crónica de viatgers o la «guia turística» i que, en aquell moment, al nostre país i en la nostra llengua, ningú no practicà amb tant d’encert.

El volum Poesia, 2 culmina el projecte «Totes les obres de Jacint Verdaguer», després de la publicació de Prosa (2002), Poemes llargs. teatre (2003) i Poesia, 1 (2005). Aquesta iniciativa editorial té la voluntat de posar a la

El volum Prosa és el primer del projecte "Totes les obres de Jacint Verdaguer", una iniciativa editorial que té la intenció de posar a labast del lector lobra dun dels escriptors més grans de la li

El volum Poesia 1 és el tercer del projecte "Totes les obres de Jacint Verdaguer», la iniciativa editorial que començà el 2002 amb la publicació de Prosa i que continuà e

None

."Els anys 1890-93 Verdaguer es dedica a parlar amb els dimonis. El 1893 el poder eclesiàstic i l'altre (el bisbe i el "marquès") li declaren la guerra i el confinen al santuari de la Gleva (comarca de Vic) amb prohibició expressa d'anar a Barcelona. El desembre de 1894 se n'escapa i baixa a Barcelona per agafar el vaixell de Mallorca: va a Miramar, on serà acollit per l'Arxiduc Lluís Salvador, que li salva la vida amb ajuts econòmics i amb una altra cosa encara més preciosa: la possibilitat d'estar-se a Miramar com si fos a casa. Verdaguer només s'hi queda dues o tres setmanes, però ja en té prou: és el lloc on Llull va fundar la seva escola de llengües orientals, que malauradament va durar poc més de vint anys ("e haja'n consciència qui ho ha afollat", dirà Llull en el Desconhort). Miramar posa en l'esperit de Verdaguer una diversitat de llavors que més endavant, al cap de poc més d'un any, donaran un fruit tan solament: les Perles, el "llibre d'amic i amat" de Verdaguer". Enric Casasses