Josep Lluís

Diario de burdel de Josep-Lluís Seguí, escrita en catalán y traducida por el autor, quedó finalista, tras una deliberación muy reñida del jurado, en la primera convocatoria del Premio La Sonrisa Vertical 1978 a la mejor novela erótica.Seguí dedica su libro a Georges Bataille y, en recuerdo de este «frecuentador de bibliotecas y burdeles», concibe a su protagonista desplazándose en los mismos contextos y, al igual que Bataille ?y el propio Seguí?, deseando y realizando el deseo de la escritura.Desde la atmósfera de disciplinado silencio de la Biblioteca, donde trabaja el joven estudioso de novelas eróticas clásicas, obsesionado por la inquietante presencia de una muchacha, entre ingenua y perversa, que acaba por conducirle a la máxima transgresión, hasta el enrarecido y desordenado dédalo del Barrio Chino, sus bares y sus burdeles, Josep-Lluís Seguí consigue arrastrarnos con él a la vivencia de íntimos y ocultos íncubos.

El manuscrito de Josep Lluís Seguí, La amante fea, escrito en castellano, quedó finalista del XV Premio la sonrisa vertical en reñidísima competición con la novela ganadora. De ahí la recomendación expresa del jurado de que se publicara al mismo tiempo que ésta.   Recordemos al lector habitual de esta colección que Seguí había publicado ya con nosotros, en 1979, una hermosa novela, Diario de burdel (La sonrisa vertical 14), en su doble versión catalana y española, que también había quedado finalista, hace quince años, en la primera convocatoria de este premio.   Josep Lluís Seguí nos acerca aquí, mediante un lenguaje escueto, sin concesiones, como mediante crudas pinceladas, a la experiencia de un hombre cualquiera, cuya existencia—y especialmente la sexual—se encuentra ya en cierto modo más allá de la vida, en algún punto limítrofe con la muerte. Sus días transcurren en la terrible cotidianidad de la nada, en la que tan sólo el sexo, ya sea en el esporádico cumplimiento de su deber de esposo con Isabel, en el añorante y sublimado recuerdo de Teresa, la amante muerta, en los sórdidos y tal vez suicidas encuentros con Nelia, la amante fea, en la soledad de su propio placer ya inapetente, o aun en la ausentepresencia fortuita de alguna mujer de paso, tan sólo el sexo, decíamos, consigue todavía mantenerlo colgado de la vida. Pero todo el mundo sabe que, desde que el gran Georges Bataille—a quien Seguí con esta novela rinde un renovado homenaje—nos lo revelara con escalofriante lucidez, el sexo, el orgasmo, es algo así como la «pequeña muerte»…, tal vez un aviso, una constante y obsesiva premonición.

Ladvocat i conegut home del món de lesport Josep Lluís Vilaseca (Barcelona, 1930) ha escrit unes memòries amenes i punyents. Va ser directiu del F.C. Barcelona, juntament amb Agustí Montal, Jaume Rosell, Raimon Carrasco, etc. Primer Secretari General de lEsport de la Generalitat de Catalunya durant 15 anys, ha estat un dels responsables de limpuls de lesport català, gràcies a la creació del Centre dAlt Rendiment de Sant Cugat o la modernització de lINEFC, que va culminar amb lèxit dels Jocs Olímpics Barcelona 92. Escrites colze a colze amb lescriptor Genís Sinca (premi Josep Pla 2013), Vilaseca revela aspectes desconeguts de la seva trajectòria, com el fet dhaver estat lintroductor del vídeo en les decisions arbitrals quan era President de la Comissió Jurídica i de Disciplina de la UEFA (1997-2006). Vilaseca fa un repàs de personatges controvertits de primer ordre, com Juan Antonio Samaranch, Miguel Ángel Villar o Pablo Porta, amb els quals va compartir vivències i circumstàncies fins al moment inèdites. Pròleg de Pep Guardiola.

El títol daquest poemari, Llunari, ens remet al món de les rondalles mallorquines, en què els bruixots més poderosos porten sempre un llunari a les mans, que és un llibre de màgia inspirat en els tractats medievals dastrologia i astronomia. Servia per predir el futur o invocar el diable. Aquests poemes ens parlen de fades i de cowboys, de cotxes esportius i de soldats o contrabandistes. A partir daquests referents, el poeta proposa una relectura daquestes figures, amb la voluntat de sorprendre duna manera divertida.

El duel és un novel·la poderosa, simfònica, on desenes de petites històries sempenyen per ser explicades i es tramen per donar sentit al buit don provenen i al qual saboquen. De lAtilano i la Rossita Pe

La segona entrega de la col·lecció de cineastes.Aquest llibre -el segon daquesta col·lecció dedicat als compositors catalans- recull la història i lobra dels que van començar a aparèixer als crèdits dels films entre 1960 i 1989: duna banda, els autors que podríem anomenar "intergeneracionals" (Josep Solà, Xavier Montsalvatge, Enrique Escobar i Joan Pineda) i que potser podrien haver format part del volum anterior; de laltra, tot un reguitzell de músics que van nodrir el rock laietà i lunderground a la Catalunya dels setanta (Joan Albert Amargós, Santi Arisa, Manel Camp i Josep Mas Kitflus) i, com a colofó, Joan Vives i el ressorgiment del simfonisme. De tots ells sen parla en profunditat però de molts daltres (Llach, Mestres Quadreny, Bardagí, Muntaner, Sisa, Valls, etc.), que també formaren part daquest univers audiovisual, sofereix una breu pinzellada biogràfica; i de tots, les filmografies completes.

Únic llibre sobre aquest tema a CatalunyaLa composició cinematogràfica és una tasca sovint oblidadai, fins i tot, -per què no dir-ho- menystinguda al nostre país durant dècades. No obstantaixò, poques vegades sha volgut prescindir de la música en una pel·lícula i no shaencarregat a un compositor una partitura feta a mida per a les imatges. Catalunya ha tingutnombrosos professionals de la música que, de manera més o menys regular, han visitat les pantalles amb les seves solfes. Des dels primers films sonors fins a la irrupció deljazz i, poc després, la música pop, aquest llibre repassa lobra i la trajectòria, no sempre cent per cent cinematogràfica, de tot un col·lectiu.Autors de la importància dAugusto Algueró, Ricard Lamote de Grignon, Joan Duran i Alemany, Ramon Ferrés i Mussolas, Josep Casas i Augé o Frederic Martínez i Tudó hi són tractats en profunditat. Però no sha volgut deixar de banda els seus coetanis amb els quals sovintejaven les relacions professionals dins i fora dels estudis cinematogràfics (omnipresents els dIquino i els Orphea), i per això aquest llibre nofereix també una pinzellada biogràfica i les filmografies completes dels uns i dels altres.