Laila

Premi Columna Jove 2004Aleshores va començar el procés dadaptació a una nova cultura i uns nous costums, però també es van desencadenar un seguit democions que la marcarien per sempre. Lenyorança dels avis i els amics del Marroc, la preocupació per les dificultats econòmiques, la coneixença de nous amics a lescola i a linstitut, la polèmica participació en proves esportives o el racisme latent en la recerca de la primera feina són només alguns dels episodis que la Laila, amb una enorme sensibilitat, va relatant en primera persona. És així com sens dibuixa la vida duna noia que viu a cavall de dues civilitzacions, dos mons que ella assumeix amb naturalitat i sent com a propis. "Magrada fer un bon cuscús per dinar i un entrepà de pa amb tomàquet per sopar. Per què no?!"

Una història damor impossible entre una musulmana i un ateu, que els durà al límit de les seves creences.La Samira és una noia musulmana que va arribar a Catalunya quan era petita. El seu pare, un home profundament creient, de ment oberta, la volia allunyar de les tradicions massa rígides per a les dones del Marroc. Ara la Samira sha fet gran, viu la seva fe de manera intensa i íntima i és una noia alegre i estudiosa que comença el primer any de carrera. El que ella no simaginava és que coneixeria en Jordi i la seva vida faria un tomb. En Jordi és un noi fantàstic que senamora della, però els límits entre religions es fan presents: per a la Samira és impossible estar amb un ateu sense ferir la seva família. Tem ser repudiada i no poder mantenir el contacte amb els seus. Per a lentorn den Jordi és impensable que estigui amb una noia que porta un mocador al cap. Tots dos hauran dafrontar la realitat dels seus sentiments i prendre decisions que seran irreversibles. Duna manera valenta, Laila Karrouch posa sobre la taula per primera vegada el tema de lamor entre una persona musulmana i una datea. Un problema present en una societat global que la Samira i en Jordi, com un Romeu i una Julieta del segle XXI, es veuen obligats a afrontar i superar. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

Autèntica, emotiva i colpidora«Mai m'hauria arribat a imaginar que trobaria tant a faltar la meva terra. Vaig ser molt ingènua pensant que, amb els anys i la distància, els records de la infantesa anirien perdent força. Al contrari: jo creixia i l'enyorança també. Des d'aquell famós agost del 1985, l'any que vam deixar el nostre país amb les motxilles carregades de somnis i d'esperança, l'any que les nostres vides van deixar de ser les que eren per ser unes altres, des de llavors vam seguir mantenint relació amb la nostra terra càlida i amb la gent senzilla i humil. Els pares ens hi portaven sempre que podien perquè no volien perdre el que era nostre: la cultura i la religió, i sobretot, la família».